bones, avui aquestes línies pertanyen al final d'una història que ha esdevingut durant varis dimarts en un taller fantàstic d'escriptura; uns personatges imaginaris i creats entre tots els assistents; i sempre amb les pautes del gran professor i amic titi...
Un tren llunyà em desvetllà del somni, aquell somni que s'havia acabat, una època que tants bons recòrds em deixava, records que m'acompanyarien tota una vida...
Aquell matí, les flors ja no havien florit, els núvols tapaven el sol primaveral, i els tons grisos acupaven el tot,... tot allò que la meva trista mirada podia abarcar havia adoptat colors passius i sense vida.
Assegut en aquell petit escriptori, em sentia com un mer objecte en l'univers infinit dels planetes, com un ballarí quan la música deixa de tocar, quiet, immòbil, esperant la baixada del tel.ló.
la Sussanna m'havia deixat, m'havia deixat per sempre, a l'habitació 106 d'aquell ditxós hospital; aquell hospital que tantes esperances li havia donat per tornar a ser, per tornar a ser aquella dona que havia estat feia un temps, sense tota aquella massa mórbida que tant l'angoixava, i que l'acompanyava a tot arreu els últims anys.
A les 11h d'aquell matí de l'operació, tot s'havia complicat; una hemorràgia interna, acompanyada d'altres complicacions, l'hi havien provocat una aturada cardíaca, no remuntable; si més no això havien dit els mecànics de bata blanca...
A les 11:30h la Sussanna havia deixat de lluitar, havia deixat de ser, havia mort, i encara, amb el cos carregat d'aquells quilos que tant detestava...
Ara recordo paraules del meu avi, un home savi, un home que havia aprofitat tots els minuts que la vida li havia regalat per aprendre. Sempre deia que hi ha llocs que no cal anar-hi per caprici, que ja hi haurem d'anar quan toqui, tot al seu temps. La experiència de l'avi Josep era molt gran, ja que una cardiopatia l'havia tingut esclau de metges i hospitals, durant els últims anys de la seva vida... GRANDE!!
I ara, amb una patera i sense papers, continuarem navegant entre les suaus onades i les boniques brises marines...
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
tu creus que hi va anar per caprici???. És un caprici voler sentir-te persona??..persona acceptada...si mé no per tu mateix...?poder-te mirar al mirall i dir..."si, ara si que m'estimo!!" potser malgrat el desenllaç valia la pena el risc.
Molt bo, l'escrit..felicitats.
Bones, de segur que una mirada exterior de les coses, com la simple opinió de l'autor, fa que a vegades la reflexió posterior sigui important.... la veritat és que tens tota la raó. I per soposat comparteixo les teves línies...., aquest era el final d'una història on podia acabar així o aixà... I donat el meu tipus d'escriptura espontani ha quedat aixà...jejeje... Un somriure a la vida
Publicar un comentario en la entrada